Sóc com soc

GUISSONA: SÓC COM SÓC

Entenc que a algú no agradi la meua manera planera i directa de fer política; entenc que de vegades l’apassionament amb el que faig les meues propostes o crítiques puguin aixecar ampolles a gent de pell fina –políticament parlant-. El que no comparteixo són alguns dels arguments que es donen per desqualificar la meua manera de fer les coses.
M’acusen de populisme, de fer política mediàtica, de treure el debat municipal fora de les parets del consistori i de dur-lo als mitjans de comunicació. En contra del que algú diu, aquesta manera de fer les coses no respon solament a una qüestió d’estil, va molt més enllà, es la meua manera d’intentar que la gent visualitzi que la política local, la que ens afecta més de prop, demana participació i corresponsabilitat, i que ambdues no són possibles sense que la informació arribi més enllà del clos que delimiten les parets de l’ajuntament.

La meua aposta passa per treure a la llum i airejar, sempre que calgui, (...i no cada 4 anys com alguns) els temes que interessen a la gent. Penso que un dels grans errors de la nostra encara jove democràcia rau en treballar sempre de portes endins, sense propiciar prou la participació ciutadana en la planificació i presa de les decisions de govern dels municipis. Llavors, fent les coses així, quin sentit té tanta “plorameca” quan la gent dona l’esquena a la política i als polítics? Quin sentit té parlar de desinterès i/o de baixa participació quan la gent va a votar? Potser encara hi ha algú que pensa que es canviarà aquesta tendència si no es varia la manera de fer la política?

La democràcia de debò és aquella que es practica dintre i fora de les institucions, als despatxos i també als carrers. No hi ha excusa perquè polítiques de proximitat no puguin fer-se amb la màxima participació dels veïns i veïnes, però perquè això sigui factible, cal un entrenament, uns hàbits, uns canals de participació i, sobre tot, informació puntual i transparent de tot allò que “es cuina”. En aquest sentit, fins i tot els meus adversaris polítics haurien d’agrair el meu esforç per apropar el debat sobre la gestió municipal a la gent, encara que entenc que els resulti difícil admetre-ho, com també entenc que critiquin la meua manera agosarada de dir i fer les coses; tot plegat ho dono per bo ...malgrat que de tant en tant em toqui el rebre.

De vegades -com tothom que pren decisions arriscades- m’equivoco, però també és ben cert, que sense risc no hi ha canvis, ni progrés, solament hi ha conservadorisme, ....immobilisme. Que ningú em demani que sigui “políticament correcte”, que no provoqui, i que em limiti a parlar de política a les reunions i plenaris municipals: sóc com sóc! Quan m’adreço a la gent mitjançant cartes, fullets informatius, diaris i altres mitjans de comunicació, ho faig amb la saludable intenció d’apropar la política als ciutadans, de provocar reaccions (el pitjor enemic de la democràcia és la indiferència).

Si alguna vegada “m’he passat de frenada” demano excuses a qui hagi pogut ofendre, tanmateix, això no canviarà el meu tarannà i encara menys la meua concepció d’allò que he de fer com a càrrec electe a l’oposició: “fer un seguiment dia a dia de la realitat del municipi, fer-ne la meua interpretació i explicar-la als conciutadans”, atès que són aquests i ningú més, els que -al cap i a la fi- han de jutjar la bondat del meu treball com a regidor.